No cada dia un es lleva i el primer que veu en mirar a través dels vidres de la finestra és un oceà mandrós i tres monumentals roques emergint del seu fons. Doncs és precisament això el que podem veure avui tan bon punt ens despertem. El sol llueix al cel tot i els amenaçadors núvols que s'aixequen a l'est.La prioritat del dia és aconseguir posar una rentadora (o dues) i una assecadora (o dues també). Avui és dissabte i la piscina de Vík (on ens han assegurat que en tenen) obre a les 10 del matí.
Així que esmorzem d'hora i després fem una passejada pels voltants del far de Dyrhólaey.
Els penyasegats de més de 100 metres d'altura que envolten el far són l'hàbitat natural dels frarets, unes aus de plomes blanques i negres i de bec acolorit. Dediquem no poca estona a observar-los amb l'ajuda dels prismàtics i tot seguit continuem caminant deixant-nos acaronar pels aires oceànics que ens salen la pell. Des d'aquí Dyrhólaey obtenim unes panoràmiques realment espectaculars de la zona més meridional de l'illa:
Des del far de Dyrhólaey s'obtenen unes vistes espectaculars.
Després d'al·lucinar amb els frarets i de deixar-nos encisar per la bellesa de Reynisdrangur, tres enormes roques que s'aixequen enmig de l'oceà i de les quals en parlarem més endavant, pugem a la furgoneta i baixem fins a una fantàstica platja de sorra negra (és la que podeu veure a la cinquena foto del "bubbleshare" anterior).
Platja de sorra negra i pedres grises.Són les 10 tocades i ja hauríem de ser a la piscina de Vík per assegurar-nos ser els primers en obtenir els serveis de la seva rentadora.
En menys de 20 minuts arribem a l'aparcament de la piscina i sortim disparats cap a la recepció per informar-nos de si podem rentar-hi la roba. Ens hi trobem una noia, que a la vegada fa de socorrista de la piscina, i després d'una conversa surrealista, retornem a la furgoneta per emplenar un parell de bosses d'escombraries amb la roba que s'ha de rentar. Tornem a la recepció i nosaltres mateixos intentem posar la primera rentadora (500ISK). Després d'alguns problemes, que acaba solucionant la noia, decidim pagar l'entrada a la piscina (300ISK cadascú) per, d'aquesta manera, poder dutxar-nos després.
Accedim a la piscina i anem directament a una banyera gegant on un cartell indica la temperatura de l'aigua: 38º. És fantàstic!
No és fins al cap de 20 minuts que arriben els primers autòctons a la piscina: una mare i la seva filla. La filla no tarda gens en introduir-se a la nostra banyera. La seva mare es llança a la piscina gran i comença a fer una sèrie de llargs. Encuriosit, m'acosto a la piscina i descobreixo que l'aigua està regulada a una temperatura totalment suportable! No m'ho penso dues vegades i jo també m'hi llanço!
Mirem l'hora i ens adonem que la primera rentadora ja deu haver acabat la feina. Decidim anar a posar la segona rentadora (500ISK) i la primera assecadora (500ISK). Després ens dutxem i jo aprofito per afeitar-me còmodament i sense pressa.
Quan tornem a la recepció ens hi trobem la noia d'abans i un noi, que, pel que sembla, també hi treballa. Se'ns apropa i iniciem una conversa amb ell per fer-li saber que som nosaltres els propietaris de tota la roba que ocupa el servei de bugaderia de la piscina. Ens entén millor que la noia i per uns instants pensem que el problema amb l'anglès el tenia la noia i no nosaltres. Però no, en pocs segons ho entenem tot: la Sílvia i jo fem un comentari entre nosaltres i, instantàniament, ell deixa anar un expressiu "ah!, pero si sóis catalanes!". Resulta que el noi , d'uns 35 anys, és de Salamanca i està treballant en aquest remot lloc d'Islàndia per aprendre l'islandès amb l'objectiu que li serveixi de base per aprendre la llengua noruega.
Després d'explicar-nos quatre coses de la seva vida ens diu que ja s'ocuparà de la nostra roba (treure la primera assecadora i posar-ne una segona -500ISK-) i decidim anar a dinar i a donar un tomb pel poble mentre esperem que la roba s'assequi.
Amb la furgoneta ens apropem a la platja i trobem un lloc amb una taula i uns bancs de fusta que ens semblen ideals per dinar-hi. Que què hi ha avui per dinar? Mireu...
En menys de 20 minuts arribem a l'aparcament de la piscina i sortim disparats cap a la recepció per informar-nos de si podem rentar-hi la roba. Ens hi trobem una noia, que a la vegada fa de socorrista de la piscina, i després d'una conversa surrealista, retornem a la furgoneta per emplenar un parell de bosses d'escombraries amb la roba que s'ha de rentar. Tornem a la recepció i nosaltres mateixos intentem posar la primera rentadora (500ISK). Després d'alguns problemes, que acaba solucionant la noia, decidim pagar l'entrada a la piscina (300ISK cadascú) per, d'aquesta manera, poder dutxar-nos després.
Accedim a la piscina i anem directament a una banyera gegant on un cartell indica la temperatura de l'aigua: 38º. És fantàstic!
No és fins al cap de 20 minuts que arriben els primers autòctons a la piscina: una mare i la seva filla. La filla no tarda gens en introduir-se a la nostra banyera. La seva mare es llança a la piscina gran i comença a fer una sèrie de llargs. Encuriosit, m'acosto a la piscina i descobreixo que l'aigua està regulada a una temperatura totalment suportable! No m'ho penso dues vegades i jo també m'hi llanço!
Mirem l'hora i ens adonem que la primera rentadora ja deu haver acabat la feina. Decidim anar a posar la segona rentadora (500ISK) i la primera assecadora (500ISK). Després ens dutxem i jo aprofito per afeitar-me còmodament i sense pressa.
Quan tornem a la recepció ens hi trobem la noia d'abans i un noi, que, pel que sembla, també hi treballa. Se'ns apropa i iniciem una conversa amb ell per fer-li saber que som nosaltres els propietaris de tota la roba que ocupa el servei de bugaderia de la piscina. Ens entén millor que la noia i per uns instants pensem que el problema amb l'anglès el tenia la noia i no nosaltres. Però no, en pocs segons ho entenem tot: la Sílvia i jo fem un comentari entre nosaltres i, instantàniament, ell deixa anar un expressiu "ah!, pero si sóis catalanes!". Resulta que el noi , d'uns 35 anys, és de Salamanca i està treballant en aquest remot lloc d'Islàndia per aprendre l'islandès amb l'objectiu que li serveixi de base per aprendre la llengua noruega.
Després d'explicar-nos quatre coses de la seva vida ens diu que ja s'ocuparà de la nostra roba (treure la primera assecadora i posar-ne una segona -500ISK-) i decidim anar a dinar i a donar un tomb pel poble mentre esperem que la roba s'assequi.
Amb la furgoneta ens apropem a la platja i trobem un lloc amb una taula i uns bancs de fusta que ens semblen ideals per dinar-hi. Que què hi ha avui per dinar? Mireu...
Aperitiu i amanida d'arròs.
Ja havíem dit en algun article anterior que les ovelles islandeses tenien tendència a anar de tres en tres. Si encara dubtàveu de la nostra paraula i de les imatges que us havíem mostrat, aquí teniu una altra prova d'aquesta evidència. I aquesta vegada amb pastor inclòs!Aquesta tanca és la que separa les instal·lacions esportives de Vík del carrer. Mai hauríem imaginat el que ens esperava darrera la tanca. Ja voldríem aquí unes instal·lacions com aquestes:
Instal·lacions esportives modèliques.
Les tres grans roques de Reynisdrangur.Des de Vík també obtenim una privilegiada visió de Reynisdrangur i de l'espectacular penyasegat de Reynisfjall, amb 66 metres d'altura. De Reynisdrangur, format per tres grans blocs amb noms tan magnífics com són Skessudrangar, Landdrangar i Langhamrar, diu la llegenda que en el seu temps van ser tres trols gegants, transformats en pedra al ser il·luminats pel sol.
En els més de 130 quilòmetres que ens separen d'Skaftafell ens creuem amb poc més d'una dotzena de vehicles. I això que ens trobem a la carretera principal del país! Pel retrovisor anem veient com el Myrdalsjökull es va empetitint a mesura que avancem per l'asfalt.A la nostra esquerra s'eleven petits turons que, de tant en tant, vessen "petites" cascades d'aigua silenciosament (com la de la foto).
En una hora arribem a l'impronunciable poble de Kirkjubaejarklaustur (animeu-vos a comptar els punts d'Scrabble que dóna aquest nom!, i atreviu-vos a pronunciar-lo en veu alta!), i després de buscar sense sort la cascada de Systrafoss, iniciem la part final del recorregut que ens portarà a Skafatfell.
Davant nostre ja divisem des de fa estona les primeres llengües de la glacera Vatnajökull (8300km², aviat és dit!), la més gran d'Europa i la tercera del món després de Groenlàndia i l'Antàrtida.La carretera que transitem en aquests moments és un llarguíssim pont que permet travessar sense problemes l'Skeiðarársandur, conegut de forma abreviada com a sandur.
El sandur és un enorme territori sorrenc d'uns 1000km² format per sediments de fang, sorra i grava arrastrats fins a la costa des dels pics del casquet glacial del Vatnajökull. Els problemes, al sandur, tenen lloc a l'estiu, quan el desglaç fa que grans quantitats d'aigua i els seus respectius sediments s'hi acumulin. Aquesta activitat s'anomena jökulhlaup. L'any 1996 una enorme explosió en un dels volcans del Vatnajökull va provocar un jökulhlaup cent vegades més potent que el que té lloc de manera "controlada" a l'estiu. L'erupció va fondre part del Vatnajökull i va provocar una descomunal inundació desplaçant 45000m³ d'aigua per segon. El pont per on circulem, construït l'any 1974, va ser arrasat. Uns panells situats al costat de la carretera expliquen de manera molt gràfica què va succeir durant aquells fatídics dies de 1996.Si una paraula pot definir de forma clara les sensacions en creuar l'Skeiðarársandur és desolació. Una enorme desolació!
Ja estem arribant a Skaftafell. Ens aturem en un aparcament condicionat al peu de la carretera per admirar les tres enormes llengües glacials que llisquen muntanya avall: l'Skeidarárjökull, l'Skaftafellsjökull i l'Svínafellsjökull; totes tres llengües, prolongacions del vast Vatnajökull. La temperatura és baixa i bufa un molest vent que incrementa la sensació de fred. La Sílvia no baixa de la furgoneta i jo ho faig fugaçment per captar unes imatges com aquestes:
Glaceres del Vatnajökull
Un indicador ens fa girar a l'esquerra per una estreta carretera asfaltada i deixem que la Ring Road segueixi un altre camí. En pocs minuts un cartell ens anuncia que arribem al Parc Nacional d'Skaftafell.
Aquest simple cartell ens dóna la benvinguda a Skaftafell.
Aquest simple cartell ens dóna la benvinguda a Skaftafell.
Aparquem la furgoneta davant mateix del centre d'informació i serveis del parc i hi entrem. Preguntem per les excursions guiades per les glaceres i una noia molt amable i simpàtica ens dóna tots els detalls que ens calen. Finalment, en sortim amb dos tickets (13800ISK) per una sortida de poc més de quatre hores l'endemà al matí.Xafardegem per la botiga, on acabem comprant unes postals per enviar, i després ens connectem a Internet per primera i última vegada en tot el viatge per escriure un article al bloc.
El centre d'informació es troba adjunt al càmping d'Skaftafell i no és gens fàcil saber on comença un i acaba l'altre. Inspeccionem la zona i decidim no entrar amb la furgo al càmping. Ens quedarem a dormir gratuïtament al mateix aparcament.
Avui el dia ha estat estrany. Ja només ens queden quatre dies sencers a l'illa. Demà ens espera una sortida divertida. Per primer cop ens posarem uns grampons als peus i, piolet en mà, farem ruta per sobre d'una glacera. En aquest cas, la d'Svínafellsjökull. Però no ens avancem als esdeveniments, això serà demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada