Dia 2: Pas de Calais - Burntisland

És fosc. Rere els vidres entelats unes llums perfectament alineades fan pampallugues damunt el mar. És molt aviat. El rellotge marca les 5 del matí. Aquestes llums alineades estan en territori britànic, són les poblacions de Folkestone i Dover. Allà són les 4.

Hem dormit poques hores, suficients perquè hagi parat de ploure, però insuficients perquè estiguem del tot descansats.
Sense esmorzar, engeguem la furgoneta i en mitja hora escassa ens plantem a la terminal de l'Eurotunnel. El nostre tren surt a les 8:20, però hem volgut arribar amb antelació al check-in perquè si hi ha suficients places en el tren anterior et deixen embarcar sense pagar cap suplement. A més a més, tampoc tenim molt clar el funcionament de la terminal, i ens hem volgut curar amb salut arribant-hi amb temps.
L'arribada a la terminal ens impacta. Després d'unes quantes voltes pel que sembla un polígon industrial ens plantem davant d'un immens peatge totalment il·luminat. No hi ha ningú. Estem completament sols, i dubtem fins que la inèrcia ens porta davant d'una pantalla tàctil.

Arribant a la desolada terminal de l'Eurotunnel.

Pantalleta tàctil per realitzar el check in.

Realitzem la gestió sense complicacions i triem sortir amb el primer tren disponible, mitja hora abans del que tenim reservat. Ens aturem a l'edifici de serveis del complex i minuts més tard les pantalles anuncien que podem dirigir-nos a la zona de controls amb la furgoneta. La zona de controls no és res més que la zona fronterera entre França i el Regne Unit.

No les tenim totes. En primer lloc perquè portem dues caixes enormes i una nevera plenes d'aliments, i en segon lloc pel CAT que portem enganxat a la matrícula tapant completament la E d'Espanya.
Arribem al control fronterer i un policia anglès tot tibat ens demana els documents d'identitat. Se'ls mira i recula per mirar la part davantera de la furgoneta. Ens pregunta on està matriculada. Fem com que no l'entenem però acabem cedint i li diem que a Espanya. Està molt seriós, però en sentir la nostra resposta comença a dibuixar un lleuger somriure. Ens evidencia que la nostra resposta no lliga amb el que veu a la matrícula i ens pregunta a què fa referència el CAT. Una suor freda comença a fer acte de presència. Li responem que fa referència a Catalunya, i se'ns queda mirant una estona mentre va assentint amb el cap i murmurant entre dents Catalonia, Catalonia. Es gira i es dirigeix al següent cotxe de la cua. A nosaltres només se'ns acut una cosa, pujar la finestreta i allunyar-nos discretament. Ens mirem i sospirem alleujats. La suor freda es va enretirant.

Finalment, després d'un llarg recorregut semblant a una gimcana, arribem a la zona d'accés als trens. Quan els veiem, el primer que ens ve al cap són les imatges de trens de pel·lícules com La vida és bella o La llista de Schindler.


Actualització a 15 de març de 2011:

L'altra cara de Calais en aquests dos enllaços:

Calais, on els migrants esperen.

24 hores a Calais.

Els trens de l'Eurotunnel.

Per dins el tren no és gran cosa. Un únic carril amb voreres als dos costats, finestretes cada deu metres, i una noia que ens fa aturar la furgoneta deixant-la enganxada al cul del vehicle que ens precedeix. Un noi tanca unes portes que converteixen el llarg carril en diferents compartiments de 4 o 5 vehicles. Després, unes quantes instruccions pels altaveus i el tren comença a moure's. Per la finestreta veiem pinzellades d'un paisatge farcit de carreteres, vies de tren i murs de formigó. En pocs minuts, potser segons, res més. Foscor. Són 30 els minuts que ens separen del Regne Unit. Els aprofitem per fer una migdiada de bon matí.

Hem sortit de Calais puntualment, a les 7:49. I acabem d'arribar a Folkestone. Són les 7:19. Sembla ser que hem retrocedit en el temps, i això inclou haver de conduir pel costat esquerre de la calçada. Per la nostra pròpia seguretat ens en fem ràpidament la idea, i tan bon punt posem rodes a l'illa britànica ho fem per l'esquerra de la carretera. Els primers quilòmetres els recorrem amb la mateixa emoció que experimenta un nen quan comença a pedalar damunt les dues rodes. L'emoció es va esvaint amb la mateixa intensitat que passen els quilòmetres, fins que ens aturem a esmorzar i comprem un mapa de carreteres del Regne Unit (4'99 GBP). El necessitarem. Hem de creuar l'illa de sud a nord, esquivant grans ciutats com Londres, Manchester o Liverpool. La intenció és arribar a Escòcia i fer nit als voltants d'Edimburg.

Anem consumint milles i milles d'autopista i superem les grans ciutats angleses sense problemes. Se'ns obre la gana i decidim sortir de l'autopista per dinar. En el mapa descobrim una zona de llacs que no queda massa lluny d'on som. S'anomena Lake District National Park. La zona és molt turística i està molt transitada. Anem passant poblets saturats de gent i veient llacs que esquitxen un paisatge completament verd. Després de conduir una bona estona, descobrim un bon lloc on parar a dinar. No dinem a la riba de cap llac però almenys estem sols i lluny del brogit de la gent.

Avui dinem macarrons.

Amb la panxa plena ens veiem amb forces per reemprendre la marxa. Són tantes les energies que els macarrons ens han regalat, que un parell d'hores després, i ja en territori escocès, decidim tornar a sortir de l'autopista i agafar una carretera secundària per arribar a les proximitats d'Edimburg. El primer poble que trobem s'anomena Moffat, i d'aquí en surt una carretera que condueix a Edimburg. La ruta té un nom: The Scenic Trail to Edinburgh.

The Scenic Trail to Edinburgh

Completem la ruta en poc més d'una hora. Hem disfrutat d'allò més serpentejant per aquesta perduda carretera, enfilant-nos a suaus turons i davallant a petites valls. Només ens ha faltat topar-nos amb William Wallace al front d'un intrèpid grup d'independentistes escocesos amb ganes de gresca.

El sol comença a caure prop d'Edimburg. Pel Forth Bridge creuem el Firth of Forth (Fiord de Forth) que és on desemboca el riu Forth. En aquest lloc, aquest riu mescla les seves aigües amb les del Mar del Nord.

El dia ha estat molt llarg, però ara som 800km més a prop del nostre objectiu escocès: Scrabster. Sortim per enèsima vegada d'una autopista i busquem refugi en un desolat carrer d'un poblet de costa anomenat Burntisland, amb la intenció de passar-hi la nit. Poca cosa d'interès. Però és igual, és tard i encara hem de sopar. Demà "només" haurem de conduir poc més de 400km per arribar al port de Scrabster. Tanquem els ulls, demà serem més a prop d'Islàndia.

Dia 3: Burntisland - Scrabster