Dia 12: Landmannalaugar - Hrafntinnusker - Stong

Ahir vam sopar després d'un relaxant bany a les aigües termals de Landmannalaugar i no vam tardar en adormir-nos damunt del nostre nou i confortable matalàs de futon comprat a un assequible preu a IKEA. Sabíem que avui ens espera una llarga i dura excursió fins a l'àrea de Hrafntinnusker, on volem visitar unes espectaculars coves de gel, i volíem despertar-nos del tot descansats per poder afrontar la caminada amb total garanties.

Avui el dia no es desperta tan assolellat com ens tenia acostumats. Esmorzem com cal i preparem tot el necessari per les gairebé nou hores (segons la guia) que passarem a la intempèrie: les dues motxilles carregades de menjar i d'aigua, roba d'abrigar per aplicar-nos el mètode ceba (vestir-nos per capes), les botes de muntanya (mai hauríem pensat quant d'indispensables arribarien a ser) i els bastons de caminar. No ens oblidem ni del gorro, ni dels guants ni del buff.

La ruta d'avui, que ens endinsa de ple en la Reserva Natural de Fjallabak, té el seu inici (com la majoria de rutes de la zona) just al costat del refugi de Landmannalaugar. Així que creuem el petit pont que ens separa del campament i seguidament agafem el camí que comença a enfilar-se serpentejant a través de tones i tones de lava solidificada. Es tracta d'una colada de lava de proporcions gegants coneguda amb el nom de Laugahrun.

Mirada enrere: colada de lava de Laugahrun.

La visió de la colada de lava des d'un punt elevat és extraordinària. Com extraordinari és el volcà que trepitgem des de fa una bona estona, el Brennisteinsalda. Es tracta d'un volcà de "només" 881 metres d'altura, famós pels seus capritxosos colors.

Els colors del Brennisteinsalda.

En aquest punt molts excursionistes segueixen un camí que es bifurca cap a l'esquerra en direcció al cim del Bláhnúkur (945m). Nosaltres seguim el camí senyalitzat amb pals pintats de color vermell. A partir d'aquí el recorregut és un "puja i baixa" continu que sotmet les nostres cames a un esforç brutal. Sort en tenim del paisatge que ens envolta. Es converteix en la millor anestèsia possible per poder superar cada rampa que trobem en el camí.

Detalls del camí.

Ens resulta completament increïble ser on som. És com si ens haguéssim introduït furtivament dins una sèrie de dibuixos animats i campéssim lliurement per unes muntanyes dibuixades alegrament, i pintades curosament amb plastidecors (sense passar-se de la ratlla), per una delicada ment infantil.

Seguim avançant fins a topar-nos amb una font termal molt curiosa, per la qual mostrem un gran i profund respecte (no les tenim pas totes), i continuem caminant vorejant una gran quantitat de solfatares que són causa de la nostra il·limitada admiració. Podeu admirar-ho, limitadament és clar, amb els vostres propis ulls, en aquest vídeo:

Ambient infernal camí de Hrafntinnusker.

De cop i volta el terreny pateix una sobtada transformació, i el que era un "puja i baixa" constant per muntanyes de vius colors es converteix en un monòton caminar per una mena d'altiplà cobert de grises i dures pedres que sembla no tenir fi. Els pals que senyalitzen el camí a seguir esquitxen la postal que se'ns mostra al davant.
Fa aproximadament tres hores que hem iniciat l'excursió, i això vol dir que som a tocar del refugi de Hrafntinnusker. Continuem anant d'un pal a un altre amb pas ferm, fins que, de sobte, darrera d'un dissimulat coll, apareix el refugi emmarcat per un paisatge absolutament captivador.

Panoràmica del refugi de Hrafntinnusker.
(Clickeu damunt la imatge per veure-ho millor).

Baixem cap al refugi sense fer massa cas a la guia, i un cop hi arribem i constatem que no està gaire concorregut, ens adonem que no calia fer el descens per enllaçar amb el camí cap a les coves de gel, sinó que podríem haver continuat en direcció oest des del mateix coll. Què hi farem!
Les indicacions en aquest punt són nul·les i no tenim altre remei que confiar a cegues en la guia i en les nostres capacitats per interpretar el minúscul mapa escala 1:50000 que hi ha imprès en l'explicació de la ruta.
Mitja hora després d'aquest insòlit vot de confiança, i durant la qual hem tingut la sensació d'estar totalment perduts havent de suportar una fred insuportable, arribem al camp de neu que hem estat buscant desesperadament tot aquest temps, després de superar un petit altiplà d'obsidiana (anomenat també vidre volcànic).
Quedem bocabadats amb el que veiem als nostres peus. Més enllà del camp de neu, en una extensa vall, nombroses columnes de fum s'eleven cap al cel. Si no fóssim a Islàndia, el que veiem bé podria tractar-se d'un típic paisatge industrial centreeuropeu. Però no és el cas, som a Islàndia, i el que veiem és producte de la naturalesa.

Camp de neu damunt les coves de gel de Hrafntinnusker.
(Clickeu damunt la imatge per veure-ho millor).

Creuem el camp de neu seguint fidelment les indicacions de la guia, que ens insta a mantenir-nos tota l'estona per la dreta. Sembla que la direcció que hem pres és la bona, perquè ens ajudem de les petjades que altres excursionistes han deixat al seu pas.

Deixem enrere la neu i iniciem el descens cap al fons de la vall. El temps no és massa bo. Ens en malfiem. Així que decidim no entretenir-nos gaire i anar al gra. Però el paisatge ens ho posa difícil: a mesura que baixem, la perspectiva de la vall va augmentant, i augmenta fins a tal punt que ens revela el seu secret més ben guardat. Aquest:

El secret de la vall.

El lloc és... Qualsevol adjectiu queda curt. Es diu que una imatge val més de mil paraules. Queda tot dit.

Acabem d'arribar al fons de la vall per així poder-nos deixar captivar per la bellesa de l'indret. El fet de trobar-se tan aïllat de "tot" i de "tothom" fa que conservi tot el seu encant i que sigui un lloc força verge. Tot i així cal dir que els 4x4 poden arribar fins aquí. I això ho podem assegurar perquè en tenim un "exemplar" a un centenar de metres. El seu propietari deu ser el personatge que veiem palplantat al centre de la vall davant d'una espaterrant Reflex, a qui ens acostem i ens comenta que està esperant el moment de lluminositat ideal per disparar la seva preuada càmera contra la paret de gel. Quedem impressionats per tot el que ens explica i li demanem si ens pot fer una foto amb la nostra càmera. Li dic que no cal que esperi el moment de lluminositat ideal i que la faci sense preocupar-se de la llum. Ens en fa dues. Quan les veiem quedem encara més sorpresos. Per no ferir la seva sensibilitat (la del fotògraf), i no arruïnar la seva més que improbable carrera de fotògraf professional, no publicarem cap de les dues fotografies en aquest bloc. Les que sí publiquem són les nostres fotografies (potser no són més bones però estan fetes amb la millor intenció del món) i els nostres vídeos (també fets amb la millor intenció del món).

Les coves de Hrafntinnusker.

El so de Hrafntinnusker.

Passem una bona estona delectant-nos amb la contemplació del paisatge i quan comencen a caure les primeres fredes gotes del cel comencem a desfer les quatre hores de camí cap a Landmannalaugar.

A primera vista pot semblar que la tornada a Landmannalaugar ha de ser un interminable i avorrit retorn passant pels mateixos llocs que ens han meravellat fa poca estona. Però la tornada per un mateix camí també ofereix agradables descobriments que la primera vegada, ja sigui per la perspectiva o per haver badat, ens han passat del tot desapercebuts. Un camí és com una moneda; també té dues cares. L'altra cara del camí en aquest recull de fotos:

Un regal islandès.

Hem de reconèixer que els últims quilòmetres fins a Landmannalaugar, si bé no els podem considerar com a avorrits, sí que mereixen el qualificatiu d'interminables. Estem cansats i amb unes ganes boges d'arribar a la furgoneta. Per sort encara tenim aigua, i de menjar també ens en sobra. La sortida ha estat dura i llarga. De fet, el que hem fet avui és l'anada i la tornada d'una de les etapes del trekking més conegut i espectacular d'Islàndia, conegut amb el nom de Laugavegur. Aquest trekking dura entre tres i sis dies i uneix en 55 durs quilòmetres Landmannalaugar i Þórsmörk. Per als malalts de córrer existeix una exigent prova que es celebra cada mes de juliol, la Laugavegur Ultra Marathon.

Sense passar-nos pel cap en cap moment la possibilitat d'apuntar-nos a aquesta cursa arribem a Landmannalaugar i al nostre estimat refugi estival de quatre rodes nou hores després d'haver-ne sortit. Tot i el cansament, tenim pensat marxar avui mateix per dormir a mig camí de Selfoss, més concretament al pàrquing de la granja Stöng. Abans però, no podem deixar passar l'oportunitat d'un darrer bany "ultrarelaxant" al rierol d'aquí al costat. Dit i fet, banyador i tovalloles i cap a la bassa!

Ens prenem aquest bany com a merescut premi final a tot l'esforç realitzat en el dia d'avui, tot i que l'experiència per si sola ja ha estat tot un premi. Deixem caure el pes dels nostres cossos dins l'aigua calenta i l'efecte és sedant. Deixem que els cossos flotin i ens deixem transportar, però no massa lluny. Islàndia ens ha atrapat i no en volem sortir.

Dia 13: Stong - Dyrhólaey