Des de Vík també obtenim una privilegiada visió de Reynisdrangur i de l'espectacular penyasegat de Reynisfjall, amb 66 metres d'altura. De Reynisdrangur, format per tres grans blocs amb noms tan magnífics com són Skessudrangar, Landdrangar i Langhamrar, diu la llegenda que en el seu temps van ser tres trols gegants, transformats en pedra al ser il·luminats pel sol.
Després d'una breu passejada per
Vík, que no és res més que un altre típic poble islandès sense cap mena de personalitat, retornem per enèsima vegada a la piscina amb l'objectiu de recollir la nostra roba neta i seca. El noi salmantí ens rep i després de donar una ullada a la assecadora ens diu que encara no està del tot seca. Ens convida a un cafè i
la fem petar una bona estona. Finalment decidim marxar, ja portem moltes hores en aquest poble i tenim ganes de seguir fent camí. Recollim tota la roba i un cop a la furgoneta estenem la roba humida en un improvisat estenedor a la part posterior de l'habitacle. Sortim de
Vík per la
Ring Road direcció
Skaftafell, un dels parcs nacionals més espectaculars del país.
En els més de 130 quilòmetres que ens separen d'
Skaftafell ens creuem amb poc més d'una dotzena de vehicles. I això que ens trobem a la carretera principal del país! Pel retrovisor anem veient com el
Myrdalsjökull es va empetitint a mesura que avancem per l'asfalt.
A la nostra esquerra s'eleven petits turons que, de tant en tant, vessen "petites" cascades d'aigua silenciosament
(com la de la foto).
En una hora arribem a l'impronunciable poble de
Kirkjubaejarklaustur (animeu-vos a comptar els punts d'Scrabble que dóna aquest nom!, i atreviu-vos a pronunciar-lo en veu alta!), i després de buscar sense sort la cascada de
Systrafoss, iniciem la part final del recorregut que ens portarà a
Skafatfell.
Davant nostre ja divisem des de fa estona les primeres llengües de la glacera
Vatnajökull (8300km², aviat és dit!), la més gran d'Europa i la tercera del món després de Groenlàndia i l'Antàrtida.
La carretera que transitem en aquests moments és un llarguíssim pont que permet travessar sense problemes l'
Skeiðarársandur, conegut de forma abreviada com a
sandur.
El
sandur és un enorme territori sorrenc d'uns 1000km² format per sediments de fang, sorra i grava arrastrats fins a la costa des dels pics del casquet glacial del
Vatnajökull. Els problemes, al
sandur, tenen lloc a l'estiu, quan el desglaç fa que grans quantitats d'aigua i els seus respectius sediments s'hi acumulin. Aquesta activitat s'anomena
jökulhlaup. L'any 1996 una enorme explosió en un dels volcans del
Vatnajökull va provocar un
jökulhlaup cent vegades més potent que el que té lloc de manera "controlada" a l'estiu. L'erupció va fondre part del
Vatnajökull i va provocar una descomunal inundació desplaçant 45000m³ d'aigua per segon. El pont per on circulem, construït l'any 1974, va ser arrasat. Uns panells situats al costat de la carretera expliquen de manera molt gràfica què va succeir durant aquells fatídics dies de 1996.
Si una paraula pot definir de forma clara les sensacions en creuar l'
Skeiðarársandur és desolació. Una enorme desolació!
Ja estem arribant a
Skaftafell. Ens aturem en un aparcament condicionat al peu de la carretera per admirar les tres enormes llengües glacials que llisquen muntanya avall: l'
Skeidarárjökull, l'
Skaftafellsjökull i l'
Svínafellsjökull; totes tres llengües, prolongacions del vast
Vatnajökull. La temperatura és baixa i bufa un molest vent que incrementa la sensació de fred. La Sílvia no baixa de la furgoneta i jo ho faig fugaçment per captar unes imatges com aquestes:
La Sílvia, l'Albert i la furgoneta, instants abans de recórrer els primers metres cap a Islàndia.
